Quins pebrots!!!

A banda de la coneguda hortalissa, en sentit metafòric, els pebrots sempre han donat molt de joc. En català: “Cal tenir pebrots” pot voler dir dues coses, o que s’ha de tenir molta barra o que cal ser molt valent. Aquesta segona accepció es sens dubte la té relació amb el títol de l’espectacle “El pebrots” per que tots el membres d’aquesta companyia han estat molt valents i se n’han sortit.

La Presidenta d’AFAMMCA, Silvestra Moreno, aclaria en la introducció de l’espectacle que era un show d’aficionats i era veritat, però també es veritat el que va dir la Ima. Regidora del Districte de Sant Andreu, Gemma Mumbrú, recordant-nos la importància que en una societat tenen les coses no professionals. Per l’altra banda, la Ima. Regidora del Districte d’Horta-Guinardó, Elsa Blasco, no va voler deixar escapar l’oportunitat per fer una referència a com Afammca ha estat d’important per un barri com el d’Horta.

L’espectacle era a punt de començar al Sant Andreu Teatre i el pati de butaques ple com un ou amb públic de totes les edats, des de nens de quatre o cinc anys fins a avis d’avançada edat. Com s’acostuma a dir en aquests casos, un públic familiar. I mai més bé dit per que eren els amics i la família de tots aquells que havien estat preparant l’espectacle.

L’espectacle comença amb un toc clàssic amb el “Concierto de Aranjuez” del Maestro Rodrigo interpretat per José Luís Verdugo però abans de que ens penséssim que allò havia de ser massa seriós ja van començar les rialles amb el Farruco i la seva núvia. Una parella esperpèntica amb una vestuari meravellós per a qui, segons semblava, la mida sí que era important.

Aquest va ser el to de la resta de l’espectacle. Amic, familiars i voluntaris d’AFAMMCA, ballàvem a ritme country o parodiaven els programes de televisió de crònica rosa però tot amb grans rialles al pati de butaques i de vegades fins i tot sobre l’escenari.

Grans sorpreses interpretatives, d’actors, ballarins i fins i tot de cantants. El públic es va fer seu l’espectacle i en va gaudir en totes les seves parts. I no només per que l’interpretessin persones que s’estimen. S’estaven divertint amb ells. I això es veia, per exemple, amb el número de Flash dance quan l’espectacle era tant sobre l’escenari com a platea on diverses espectadores cridaven: “Guapoooo!!!!”

Cal tenir pebrots, es a dir, s’ha de tenir molt valor, i també una mica de cara, per pensar en crear un espectacle així i portar-lo a un escenari tant impressionant com el del Sant Andreu Teatre, però sens dubte s’ha de tenir molt talent i una immensa qualitat humana per a que el resultat sigui tant entranyable.

Aquest èxit diu molt a favor de les persones que hi han participat, algunes de les quals se’ls escapava al final de l’espectacle alguna llàgrima en veure i sentir que havia estat un èxit rotund.

Deixeu-me acabar amb un símil taurí:

Ole Afammca i la seva companyia amateur que havia de sortir sobre les nostres espatlles i per la porta gran.

Francesc Carrasco, amic d’AFAMMCA.